Dispensari Antituberculós Dispensari Antituberculós Dispensari Antituberculós Dispensari Antituberculós Dispensari Antituberculós Dispensari Antituberculós Dispensari Antituberculós

Dispensari Antituberculós

Ubicat al teixit més degradat de Barcelona a la dècada dels anys 30, el Dispensari Antituberculés va ser un projecte que va permetre posar de manifest totes aquelles virtuts de la modernitat que el GATPAC havia estat intentant divulgar els anys anteriors contra la ciutat infecta heretada dels segles passats, concretament del casc antic intramurs.
 
La Generalitat de Catalunya va destinar el 1933 aquest solar irregular com a part de la seva lluita contra la malaltia, i la resposta volumètrica dels arquitectes va ser la col·locació de dos blocs linials paral·lels pero només parcialment enfrontats, units per un passadís en L i que, conjuntament amb un petit pavelló dedicat a la porteria i sostingut sobre pilotis. Les plantes del cos general es repeteixen sense variacions quatre vegades. A nivell funcional, el programa estricte de dispensari es repartia entre la planta baixa i la primera. La planta baixa contenia la recepció i alhora les sales d'espera i admissió dels pacients, mentre que a la primera es situaven la sala d'infermeria i els consultoris. La segona planta estava destinada a l'estudi de la malaltia, amb arxiu, biblioteca i sala de conferències, mentre que la tercera quedava reservada per a la seu social de la Lluita Antituberculosa de Catalunya.  Donades les restriccions del solar i la insalubritat imperant al barri, la coberta va ser aprofitada pels tractaments helioterapeutics tan recomanables per aplacar la malaltia.
 
Amb tot, l'estructura va ser resolta amb pòrtics metàl·lics que alliberaven els interiors i les façanes de les limitacions que suposaven els murs de càrrega per a un programa tan canviant. Els materials emprats, com el vidre i la uralita en els revestiments, ajudaven a recolzar un llenguatge arquitectonic basat en la racionalitat, l'assoleig, la ventilacio, el funcionalisme programàtic i l'adaptació de les diferents escales de l'edifci a les de les construccions que l'envoltaven. Era la manera de transmetre a tot un barri les bonances gairebé mesiàniques que duia gravat sense fisures aparents el dogma d'una modernitat incipient al pais. L'edifici, però, va ser inaugurat al 1937, en plena Guerra Civil Espanyola.
 
Omar Ornaque - Arxius d'Arquitectura a Catalunya