Casa Garcia Casa Garcia Casa Garcia Casa Garcia Casa Garcia Casa Garcia Casa Garcia Casa Garcia

Casa Garcia

 

Però el temps és justicier i venjador... La carretera es desvia, el laberint i la juxtaposició (diu el refrany que en la variació està el gust, però la nostra tendència a endolcir la vida ens fa callar com muts a l’hora de fer un refrany sobre la varietat i el malgastament) fan pensar en els tigres i els lleons amontegats al costat dels pingüins i les foques que hom pot trobar en qualsevol zoològic i, entre ells, com un més, aquesta rajola de xocolata que espera ser penetrada amb el seu continu badall. La meva habitació és la tercera unça de l’esquerra comptant des de la carretera; no sé si menjar-me-la o deixar-me engolir pel tub que perfora la rajola de xocolata i tira de mi des que surto de l’automòbil fins que em veig llançat al seu interior per la kèntia que, com sempre, em dirà: alto!, i em llançarà pels aires abans que l’hagi atravessat.
 
M’agrada aquest vegetal esquemàtic de dits punxaguts que recorden l’òs de pollastre amb què Hansel i Gretel ensarronaven a la bruixa.
 
També puc fer el trajecte pel sostre, lliscant sota els seus rails com si fos un tren de les antípodes. Però, què diran els veïns?... Els veïns no diran res; seguiran saludant-se de finestra en finestra, creuant les mirades per sobre la rajola de xocolata, i qualsevol matí instal·laran sobre seu una taula de ping-pong per a fer una partida.
 
MARTÍNEZ LAPEÑA-TORRES Arquitectes