L'esponjament

 

Esponjós es un qualificatiu que ens porta el record d'una massa sortida del forn., d'un menjar delicat... La millor pastisseria: el diumenge. És difícil traslladar aquesta paraula a la ciutat. Què vol dir aquest terme? No crec que tingui res a veure amb l'origen marítim de l'esponja. És una paraula estranya: les ciutats no absorbeixen l'aigua ni augmenten o disminueixen de volum de manera elàstica. 
 
Ni tampoc crec que es pugui trobar una relació a través de l'orígen marítim d'aquest objecte i la proximitat al mar d'aquest tros de ciutat.... Si amb aquest terme es refereixen a la multitud de cel·les interiors, als forats... també podríem parlar de gruyerització o d'emmentalització, encara que l'olor i la tradicional atracció que vers aquests formatges senten els ratolins hagin aconsellat de no usar aquesta imatge per provar d'aclarir el concepte que el plà vol explicar.
 
Les paraules, com els plans d'ordenació, canvien les coses. A través d'ells es fa difícil veure la realitat, la complexa realitat que s'hi amaga al darrere.
 
En aquest barri de la ciutat no es possible cap generalització. Com tots els instruments que actuen sobre la realitat, el plà està molt lligat a uns anys i unes idees molt concretes. I després d'un lapse de temps breu, en veure els primers resultats ens adonem que el plà és una brutal simplificació respecte a la complexitat real.
 
No es pot parlar demagògicament de la bondat d'una política d'enderrocs sense fer referència a la continuïtat històrica d'aquesta idea... quan s'ha canviat totalment la manera d'entendre la ciutat. Comunicació a través del Cinturó del Litoral, major densitat de transport públic, densitat i diversitat d'activitats, renovat interés per descobrir un lloc on viure i treballar. Ens trobem el 1995 portant endavant els enderrocs que va engegar el Plà Cerdà a finals del vuit-cents o defensant les vagues idees higienistes dels anys trenta. Tot plegat barrejat amb una encara més confusa idea de quina és l'arquitectura que s'ha de construir al lloc de l'enderrocada.
 
Per això, en lloc de parlar dels problemes concrets es parla d'"esponjament", "regularitat", etcètera, tot presentat amb uns cartells que apareixen a la ciutat col·locats als mateixos llocs que els anuncis publicitaris. Sempre són visions perspectives a vol d'ocell, que representen aquest tros de ciutat sense acostar-se a terra.
 
Si ho fèssim, si el punt de vista fos el del vianant, es veurien totes les plantes baixes preparades per ésser un possible continum comercial que en el seu moment pot ser més gran que els mercats, com el de Santa Caterina.
 
I veuríem com sobre la ciutat pesa un absurd desig de separar els usos: ara sembla que per divertir-se no es pugui sinó anar al Maremàgnum, on trobem aquesta absurda densitat de bars, uns damunt dels altres.
 
Aquests pósters informatius (una altra paraula difícil i perillosa) són dibuixos de colors alegres, nets... Ens mostres una ciutat semblant a uns dibuixos animats japonesos. Semblen fets perquè els ciutadans que "baixen" (també hauríem de parlar d'aquesta paraula) el diumenge per les Rambles cap al port puguin dir: "Veus, finalment tot això s'arregla".
 
Però els que viuen aquí només miren espantats, buscant si casa seva està en un d'aquests forats.
 
Tot sembla la plaça Reial... Només es distingeix la silueta de Santa Maria, o la de la catedral...
 
-"Com és possible?", "tot desapareix..."
-"Això és el Parc de la Ciutadella".
-"No ho sé, no s'enten res".
 
Un cop més, tot se simplifica enganyosament. 
 
I després es proposa una arquitectura que és una mímica ridícula dels estils històrics. Com si les proporcions d'unes finestres més el terror dels projectistes per l'irregular - el tect del plà parla amb horror de tot el que no és recte- poguessin amagar uns tipus edificatoris que provenen del pitjor estils comercial dels models especulatius que han construït a la perifèria.
 
Aquests pijitos que no entenen la lògica complexa de la superposició dels diferents moments històrics i la superposició de les diferents maneres de viure... Que no entenen que viure en aquest barri és el plaer de descobrir el que ja ha estat usatt... És com un abric de segona mà que a poc a poc s'amotlla al nou usuari. 
 
Són vergonyoses aquestes cases que ni tan sols resolen bé les cuines. Ciutat Vella (d'aquest terme sí que en parlarem) no podrà ser mai rendible sota aquests estàndards.
 
Aquest tros de ciutat és un lloc d'una realitat complexa on la transformació real no prové d'un mercat immobiliari sinó d'una complexa trema d'iniciatives personals a petita escala. Ciutadans que han descobert que aquest és un magnífic lloc per viure i treballar. Aquestes iniciatives particulars haurien de ser àgilment ajudades. A la ciutat, al plà, lo queda la responsabilitat de no enderrocar, de no fer desparèixer res que no se senti capaç de substituir amb una riquesa equivalent.
 
Aquesta suburbialització que ara comença només ha estat possible gràies a aquest seguit d'intervencions.
 
Viure i treballar en aquest carrer ens ha fet entendre que no hi ha diferència entre vell i nou. A obrir els ulls, més enllà de la pobresa que s'amaga en alguns racons, per entendre el significat més literal de l'aplicació de l'esponja a la ciutat. Amb una mica de sabó, l'esponja, o millor l'escombra, és una magnífica eina de neteja. Netejar, descobrir tot allò que existeix sota aquestes superfícies oblidades, en aquest lloc que no sé per què anomenen vell: Ciutat Vella. En altres llocs per referir-se al cor de la ciutat es diu centre monumental, ciutat històrica...
 
-"D'acord, vella pot ser un terme més humà, més familiar... però compte amb les paraules i els plans".
 
Aquest tros de ciutat ni és vell ni necessita esponjaments.
 
09-11-1995